Vies fàcils d’escalada a Montserrat (part 1)

22 Gener, 2014

Montserrat, amb milers de vies de més d’un llarg esdevé sens dubte la gran escola de la conurbació urbana de Barcelona. Generacions senceres d’escaladors s’han iniciat en el conglomerat montserratí i la seva particular escalada, no sempre evident, pedra de toc i salconduit cap a altres tipus de roca, es diu que qui escala bé a Montserrat escala bé a tot arreu.

El Serrat conta amb vies clàssiques de gran categoria, camins naturals de la roca recorreguts periòdicament, fent les delícies del gurmet més exigent. Però per abastir aquests traçats notables és del tot recomanable que l’escalador neòfit es foguegi en rutes més assequibles on aprendre a desentrellar el jeroglífic que proposa el rocam del serrat.

A continuació repassem un conjunt de vies resseguint les diferents zones del Serrat, de diferents estils, però amb el denominador comú que no obliguin més de cinquè i estiguin equipades o bé  completar la protecció sigui molt senzill. També hi afegim algunes que tenen trams d’escalada artificial equipada i que esdevenen una bona opció per començar a practicar amb els estreps, aquestes les marcarem amb un asterisc (*).

Gorres

La seva roca perfecta i la senzilla aproximació des del Monestir l’han convertit en una de les zones més populars del Serrat. Amb un grapat de vies de dificultat moderada, a voltes sobre-equipades és el terreny de joc ideal per prendre contacte amb el conglomerat montserratí. Hi predomina l’orientació est, tot i que hi trobem vies encarades als quatre vents. Així doncs hi podrem escalar tot l’any, buscant el sol o l’ombra segons convingui.

  • Sargantanes: amb una part inferior indefinida, degut q la gran quantitat de xapes disperses per la paret, la Sargantanes esdevé un agradable passeig per guanyar el cim de la Gorra Marinera. La via resta completament equipada.
  • Rantaplan: Esplèndida escalada, vertical i amb ambient, farcida d’agafadors per convertir l’escalada en un gaudi. En Guillem Arias, un dels seus equipadors, la va sobre-equipar posteriorment, així que si ho voleu encintar tot conteu almenys amb 16 cintes exprés.
  • La Que Hi Faltava: Parale·la a la Rantaplan i de característiques similars, bona alternativa per si la primera està ocupada i no volem fer cua.
  • Via Àpia: un altre producte de la fàbrica Cardona, generosament equipada amb parabolts de color verd.
  • Ignasi Jorba: Bonica línia que ens permet guanyar el cim de la Magdalena Superior, llàstima que per equipar-la esborressin del mapa la clàssica Mingo-Arenas.
  • Badalona: Sens dubte la millor via de la Gorra Frígia, super-clàssica i lògica. L’única pega és que la creuen línies més directes. Si la voleu repetir millor amb poques cordades a la paret.
  • Via del Carles: Segurament la via més concorreguda de Montserrat per la seva poca dificultat, bona roca i generós equipament. Com va essent costum a Gorros passa massa aprop de vies clàssiques desvirtuant-ne el recorregut. Aneu preparats per demanar tanda.
  • Magic Line: Directa i amb l’equipament necessari, ni massa ni poc. Com totes les vies de la Gorra Frígia gaudeix d’una roca excel·lent.

La Plantació

Els darrers anys la Plantació ha sigut redescoberta i s’hi ha obert un bon grapat de vies, que juntament amb les més clàssiques conformen una oferta ben atractiva a l’hora de triar destí. Malgrat tot la seva llarga aproximació fa d’aquesta zona una de les més tranquil·les de Montserrat. Bon sector per escalar tot l’any menys els mesos més calorosos, on trobar orientacions obagues es fa més complicat.

  • Canvi Climbàtic: Típica via Masoniana que va enllaçant una sèrie de bonys per acabar ascendint a la Roca de la Presidenta pel seu vessant menys atractiu. Tot i que al darrer llarg hi trobem un curt tram de 6a aquest no és gens obligat.
  • El Caçador de Mamuts: El Barretet és una agulla modesta, que per contra gaudeix d’una de les millors panoràmiques de Bonavista des del seu cim. Només per l’exercici contemplatiu a que ens obliga el seu cimall val la pena l’excursió.
  • Infinity: Potser som davant una de les vies més rodones obertes pels germans Masó, que van tenir l’encert d’obrir el que és l’Aresta Brucs de la Roca dels Col·leccionistes. De nou trobem un pas de 6a no obligat.
  • La Paciència del Sioux: Itinerari molt senzill, ideal per estrenar-se com a primer de corda en vies de més d’un llarg.
  • Normal del Sentinella: Extraordinària escalada amb un final del tot original. Petita gran clàssica.
  • Tambors de Guerra (*): El Rave és una de les roques més estrambòtiques de Montserrat, amb un dels cims més ínfims. Aquesta via conta amb un sostre completament equipat per passar-ho en escalada artificial

Sant Benet i el Càmping

Sant Benet té la seva pròpia idiosincràsia, el grau pren una altra dimensió i no s’hi val a menystenir cap itinerari. Malgrat tot trobem unes quantes vies prou assequibles que permeten gaudir de la majestuositat del lloc i la seva excel·lent roca.

  • Cerdà-Pokorski de l’Elefant: Via de tall clàssic, lògica i amb una roca de primera. Encarada al nord-oest resulta un bon destí pels mesos d’estiu.
  • Trinxats: La Trumfa és coneguda per les seves vies esportives que desafien arrogants extraploms en busca del vuitè grau. Entre aquestes hi conviu la Trinxats, modesta manera de guanyar el cim oberta per un dels millors escaladors montserratins.
  • Badalona: Preciosa ruta, mega-clàssica i recentment restaurada, el pas més complicat el trobarem al darrer terç de la primera tirada.
  • Boy Roca (*): Sens dubte la via més repetida de Sant Benet, i no és per menys. Escalar l’aresta que forma la Trompa de l’Elefant és quelcom massa llaminer com per obviar-ho. El tercer llarg, que en lliure cubica 6a+, esdevé una bona opció per començar a practicar amb els estreps.
  • Camí de l’Alsina: Tot i que el primer llarg cubica 6a+ és pot entrar a la via a partir del bosc intermedi, quedant d’aquesta manera tres tirades homogènies de cinquè molt ben equipades i sobre roca genial.
  • Pique Longue: Una ganga de via; situada a la zona del Càmping, aproximació molt curta, generosament equipada. Té un curt tram de 6a que podem evitar caminant per la dreta. Un cop acabada la via podem continuar pujant fins a Sant Joan.

Sant Jeroni

La Paret de Sant Jeroni, encarada descaradament a l’oest passa per tenir una de les aproximacions més llargues del Serrat, tan si venim des del Monestir com si ho fem des de Santa Cecília. Això ens assegura escalades tranquil·les en un ambient grandiós. Molt bona opció pels matins d’estiu.

  • Torras-Nubiola: A la dreta de la TIM hi trobem aquesta sensacional xemenei, molt assequible i que s’escala tan de pujada com de baixada. Molt recomanable per iniciar-se en aquest tipus d’escalada.
  • Nubiola-Torras: Situada més a la dreta de la Torras-Nubiola i de dificultat similar. Recomanable combinar les dues per aprofitar l’excursió.

Frares Encantats

A Frares hi conviuen dos mons: l’ombrívol i desafiant vessant nord, i l’amable migjorn, amb els seus singulars monòlits sempre lluny de les massificacions. De la cara nord cap via és fàcil, tot i que moltes es conten entre les mes belles del Massís. Per contra al vessant sud hi trobem un bon grapat de vies accessibles, que endemés tenen l’al·licient d’anar acompanyades d’una bona caminada sí o sí.

  • Bavaria: Al límit entre Ecos i Frares i tot just sobre la font de l’Esllavissada. Escalada amable i amb vistes.
  • Via Blava de la Miranda del Pas del Príncep: Una de les vies blaves més transitades, segurament per la seva llargària i la completa excursió que representa repetir-la.
  • Via del Senglar: Interessant recorregut de dificultat molt moderada però amb l’afegitó de ser una escalada amb certa exposició. Recomanable per començar a guanyar coco.
  • Normal del Lloro (*): Una altra clàssica imprescindible. L’artificial, molt senzill, es fa sobre caps de burí sobredimensionats, on no hi entren les plaquetes, així que no oblideu de dur cordinos o bé uns fissurers de cable per escanyar-los.
  • Xavi Rosell Pons (*): Al costat de la Normal del Bisbe hi trobem aquest curt itinerari que té com a màxim alicient el fet de superar un extraplom que ens va abocant al buit del vessant nord. Molt recomanable per sentir el vertigen de les grans vies de la Nord.
  • Goma 2 sortint per la Normal: Aquesta via aprofita l’arrampada panxa de la Monja per arribar fins sota el cap. Des d’aquest punt anem a buscar la Normal que s’enfila per la cara nord.
  • Josep Rigol Romeu (*): Una altre manera de pujar al cap de la Monja, aquest cop amb un darrer llarg acrobàtic d’artificial equipat.
  • Maite Montilla Vílchez: Bonica via amb el segell dels germans Masó. Tot el que passa de V pot fer-se tranquil·lament amb estreps. Les vistes des del cim són de primera categoria.
  • Normal de la Sensenom: Sensacional rampa al límit amb Agulles. Una escalada perfecta per dur-hi algú que no ha escalat mai.

Continurà…

Potser també et pot interessar: